Taller “Interpretación ante la cámara” _Fernando Verniere
Taller “Interpretación ante la cámara” _Fernando Verniere
5 autors . 5 dèries particulars
Les dèries d'aquests fotògrafs i fotògrafes tenen arrels individuals. Aquesta exposició desenvolupa cinc:
La relació íntima amb la lluna de Barcelona: Manuel Serra: Al-lunicina;
L'observació per donar valor al silenci: Petra Aanderud: #LaPausa;
El moviment per crear nous cossos: Manel Sanz: Sorpreses del cos;
La vida passa, les pors persisteixen: Jordi Moliné: Les boires de la vida,
i L'amor aplicat a tot allò que fem: Betiana Cutrona: Volver. Aprender. Amar.
La dèria del comissari: "Representa la teva dèria [la introspectiva] i utilitza el moviment de la càmera [l'estètica] per crear noves imatges en un document fotogràfic"
Sala de exposicions: Centre Cívic Parc Sandaru
Del 8 al 30 de setembre 2021.
Manuel Serra: Al-lunicina
"AL·LUNICINA" ( 2006 - 2016 - 202... )
Font: Gran Diccionari de la llengua catalana
Etimologia: del ll. hallucinari o alucinari, íd. 1a font: 1803, DEst. verb transitiu 1. PSIQUIATRIA Afectar amb al·lucinacions. 2. figuradament Encegar, captivar irresistiblement.
"al·lunicinar"
Font: L' imaginació de l'autor (percepció visual)
verb transitiu
s... gaudir o sofrir intensament dels efectes d'una contemplació intensa i continuada a la lluna en les seves diverses fases, molt especialment en la fase de plenilunium.
[".. Als inicis el meu interès va ser fer fotografies, però, posteriorment, que fossin aquestes les que me’n fessin a mi .." Manuel Serra ]
De la creació fotogràfica m'interessa essencialment el seu caràcter metafísic, per la seva capacitat transformadora de la realitat palpable, per oferir una de nova, visible a imatge i semblança seva, autònoma i independent del seu origen.
Satèl·lit i punt
Qui no s'ha sentit mai atret per la lluna, ja sigui davant una gran lluna plena o davant les seves diferents i suggeridores fases?
Dins la meva dèria, de fixar-me en la lluna, o d'estar permanentment instal·lat en ella, el meu interès per a copsar-la fotogràficament ve de lluny, però més com una experiència vital, que no pas amb l'intent d'assolir una representació de caire descriptiu i/o científic.
D'acord amb les meves anotacions, el 27 d'agost 2008, va ser quan vaig decidir anar a l'essència, i usar el satèl·lit com a matèria primera per a 'guixar', sobre la pel·lícula fotosensible, fossin ja idees, sensacions i/o elucubracions, fins el punt d'intuir al·lucinacions degudes a la forta atracció del subjecte lluminós en la foscor del visor quadrat de la Rollei envoltat per la nit. Però això sí, armat de fortes dosis de paciència per suportar els interminables minuts de les successives exposicions.
Cada quatre setmanes, amb periòdica regularitat, allà enmig del cel, més amunt o més avall, estava 'ella' a punt per a començar una nova sessió. Aquesta dèria va durar vora dos anys, 2007 a 2009.
Mitjançant moviments psicomotrius d’intensitats diverses, traçava, inventava, generava, imitava imatges, algunes de l'imaginari universal, i d'altres, producte de la imaginació i del desig, totalment aleatòries, però totes elles amb la particularitat de dur l'empremta 'llunàtica'.
En tot moment, d'aquest procés creatiu, l'únic vestigi resultant visible, en l'obscur visor de la càmera, no deixava de ser la minúscula presència del punt lluent de la pròpia lluna.
La imatge enregistrada només resultava visible fins que no revelava el rodet exposat. Aquests registres podien estar constituïts per una exposició simple, o de dues o tres, o fins a 10 o 12 sobreexposicions sobre el mateix fotograma. En alguns casos més de 25, i concretament un fins l'extrem de 63 pulsacions de l'obturador.
Tot plegat amb la intenció de crear imatges imaginades i/o imaginàries, il·lusòries, lúdiques, experimentals, etc, totes elles en un context si més no 'al·lunicinomaníac'
Fitxa tècnica:
Pel·lícula negativa - Ilford Delta 100 Pro (120).
Paper fotogràfic - Ilford MGWT-FB 1K (Glossi/Lluent)
Selecció d'obres:
8 Fotografies gelatino-argèntiques: 40 x 30 cm Imatge: 26'5 x 26'3 cm
Manuel Serra
_Barcelona, juliol 2021
Petra Aanderud: #LaPausa
La pausa del tiempo, del movimiento de la vida, los momentos que acompañan las conocidas melodías que nos hacen sentir el recuerdo especial y único de un instante irrepetible.
La música nos acompaña siempre, nos hace pausar, nos hace vivir, respiramos con ella y nos mueve a amar con más intensidad.
La serie de estas imágenes conecta contigo en el momento, espacio y situación en la que nos hemos encontrado alguna vez y que nos ha hecho vibrar llenándonos de energía y haciéndonos vivir el presente.
Petra Aanderud es una fotógrafa checa/eslovaca radicada en Barcelona. Su formación musical y trabajo en el mundo de la moda la acercaron a una gran variedad de artistas y personajes que la influyeron fuertemente para encontrar en la fotografía su forma de expresión. La fotografía ha estado presente desde su infancia y ya desde niña revelaba fotos en el cuarto oscuro.
Comenzó su carrera profesional hace tan solo unos años, y durante sus años de formación ha experimentado con distintos formatos y estilos especialmente el retrato y la moda, actividad que le apasiona y en la que se desenvuelve con gran naturalidad gracias a su capacidad para crear y fluir entre modelos y técnicos y plasmar su visión. Actualmente, se especializa en retrato, moda y ocasionalmente paisaje urbano, y música, como se puede percibir en las obras que presenta.
Créditos:
Músicos _Mark Aanderud, Carlos Sarduy, Jurandir Santana, Raynald Colom, Childo Tomas
Texto _David Aguilar
Sitios _Guzzo Club, Artte
Para escuchar la playlist #LaPausa
#LaPAUSA Siempre la necesitamos para relajarnos de un día estresante, para hacer un alto en el camino o simplemente para parar y mirar lo que nos rodea. Puede ser que la hagamos sin darnos cuenta, para evadirnos de nuestro día a día y la utilicemos para hacer lo que nos gusta, como lo que vamos a hacer hoy.... Vamos a utilizar la pausa para mirar, para observar el instante en el que el tiempo se pausó en el objetivo de una cámara fotográfica y dejaremos que ese momento mágico nos llene de imaginación nuestra pausa.
Betiana Cutrona:
VOLVER. APRENDER. AMAR.
Volver. Aprender. Amar: nace en Buenos Aires, después de comenzar el duelo de la muerte de mi padre. Motivo que me llevó a volver a la tierra donde nací, justo cuando estaba atravesando uno de los momentos más dolorosos en mi vida: La separación de una relación que duró 20 años, y la imposibilidad de poder seguir viviendo con mis dos hijos. Y en cierta forma mi propia muerte, después de haberla deseado y haberla buscado.
Antes pensaba que la muerte era quietud, falta de movimiento. Ahora pienso que la muerte es un nuevo renacer, donde todas las piezas de la vida se mueven y están desordenadas por un tiempo, hasta que todo vuelve a encajar para dar lugar a un nuevo ciclo de vida.
El Amor para mi es la verdadera experiencia de la Libertad y mi mayor propósito, en esta vida, es enseñarles a mis hijos que nadie puede poseer a otra persona, ni decirles como tienen que vivir.
Volver. Aprender. Amar. es una serie de autorretratos, junto a mi compañero Lucas Ezequiel de 22 años que me enseñó una nueva manera de Amar, donde los ingredientes son la observación, la paciencia, el compañerismo y la aceptación, y el resultado es sentir como nuestro amor florece y crece cada día más.
La tierra, como el amor y los vínculos, no admite prisa: la cosecha llega cuando es su momento, no se puede imponer, ni forzar.
Después de la muerte de mi padre, lo primero que hice fue un jardín, algo que quería hacer en mi viaje anterior, pero mi padre me dijo que no, porque luego había que cuidarlo y eso me llevaría mucho tiempo.
Hice el jardín como muestra de amor hacia mi madre, para que se levantara y saliera de la cama a mirar las flores, y para poder volver a revivir el jardín de mi infancia, el que las manos de mi madre cuidaba con tanto amor. Esta relación con la tierra se puede aplicar a toda nuestra manera de habitar el mundo. Desde el jardín hasta la pareja, pasando por todas nuestras relaciones interpersonales.
Ese fue uno de los grandes aprendizajes de mi viaje, del cual volví
llena de Amor por la vida y pude devolverles a mis hijos, la madre que siempre fui, con su risa contagiosa y ganas de vivir.
Y esta colección de fotografias, es mi forma de dar gracias a la vida, por darme la oportunidad de Volver. Aprender. Amar. Y mi forma de relacionarme contigo, espectador, es decirte que, si estás pasando por una situación de dolor, todo pasa.
Y tendrás que Volver,
tendrás que Aprender a Amar.
Betiana Andrea Cutrona
_Barcelona, juliol 2021
Jordi Moliné:
LES BOIRES DE LA VIDA
Quan es planteja la possibilitat de realitzar aquesta exposició col·lectiva de fotografia, i entre tots escollim aquesta temàtica orientada a la introspecció, penso que descobrir i explicar alguna cosa de tu mateix amb sinceritat, sense màscares ni cuirasses, tot i la dificultat de plasmar en una imatge un estat d'ànim, una pèrdua, una il·lusió, la vida.
Aquesta sèrie de fotografies tradueix el pensament abstracte en físic, imatges que uneixen fantasia i realitat. Imatges oníriques que plasmen la bellesa inherent al buit, les boires que ens acompanyen al llarg del nostre camí, pors que sorgeixen que sovint ens paralitzen i que en realitat són coses que no succeiran mai, potser suggereixen conceptes com la solitud i l'autodestrucció.
Boires de la vida és una sèrie de vuit imatges que pretenen plantejar la pregunta de si cal patir aquestes pors irracionals a qüestions que no es produiran, distorsions de la realitat que ens impedeixen desenvolupar-nos, de vegades excuses que busquem per boicotejar-nos.
La pretensió d'aquestes fotografies tan sols és la de convidar a la introspecció pròpia, entrar a les boires que ens aclaparen, reflexionar sobre les pors pròpies. Por a la soledat, a l'absència, a la pobresa, al ridícul, a la mort ...
Potser és moment de viure el moment, de viure plenament, d'estar
i sentir-se present.
Jordi Moliné
_ Barcelona, juliol 2021
Manel Sanz: SORPRESES DEL COS
El moviment de la imatge la fa el fotògraf, no la model que està al caprici d'ell. La model rep instruccions, ordres, surgències d'una veu cegadora que s'amaga darrere la càmera. Les llums de l'estudi il·luminen a la Marina, com a una cantant de rock a sobre d'un escenari davant d'un únic espectador.
L'ambient és molt fràgil, pot rebentar, no ens coneixem. Palpo el cos amb la veu, demano això... i no funciona, demano allò i no m'agrado. Aquesta vegada estic enfront d'una model, un cos que et mira tot ell, que t'ofereix el món des de zero. Que no diu, no. Que t'interroga des del silenci, i que has de treballar el teu l'interior i ordenar les idees. Tot just, davant teu.
Què difícil és retratar, què difícil és fotografiar un cos nu, és el tot. No pots estar mirant... has de mirar per traduir el cos en imatges transformadores, per tornar a crear una altra mirada del cos, per mostrar el silenci de l'estudi a un públic sabedor de com és un cos.
Aquestes fotos no calien, més imatges al calaix digital, més fotos al núvol de la història. El dia que troni i, per fi arribi el diluvi, les imatges desapareixeran per la claveguera entre bits i bits. Però el que compta, és poder explicar que va passar a l'estudi, entre la model i el fotògraf.
Gràcies, Marina.
ManelSanz
_Barcelona, juliol 2021 www.manelsanz.cat
