Reportatge audiovisual · Pallars Jussà · setembre del 2021
Elles són dones pallareses. Dones vingudes d’altres contrades: la més llunyana, del Perú, i la més propera, de Tàrrega. Elles són les noves pallareses.
Manel Sanz, setembre 2021. «Forasteres, dones nouvingudes, immigrants, de fora, venedisses, de pravall, sin papeles». Aquesta llista està extreta de la pàgina de Facebook «Parla pallarès». Vaig fer-hi un post i un nombre important de membres van intervenir-hi explicant com les persones nascudes al Pallars anomenen les persones vingudes d’altres terres. Les dones que formen part del reportatge (quinze) han nascut al Níger, Sabadell, el Marroc, dues a Barcelona, a Holanda, el Perú, Mataró, Alemanya, la República Dominicana, Palestina, Polònia, Lleida, Tàrrega i Sant Joan de Vilatorrada.
Jo he nascut a Barcelona i, com elles, el Pallars Jussà no és la meva terra de naixement. No és la meva terra d’acollida, ni de treball diari. D’elles quinze sí. Compleixen els requisits que vaig marcar-me: dones nascudes fora del Pallars Jussà, d’entre 18 i 40 anys, que visquin en diferents llocs del territori pallarès. Alguna d’elles sobrepassa els 40 anys. Ara bé, complir fil per randa, meticulosament, tots els detalls del projecte original és quasi impossible.
La meva relació amb el Pallars és familiar: la mare és nascuda al Pont de Claverol. Després de molts anys, l’any 2017 vaig decidir fer el meu primer reportatge sobre aquestes terres, Els Balust i el Pallars Jussà. No pretenia fer una història familiar —Balust és el meu segon cognom— i crec que ho vaig aconseguir. Vaig teixir-hi bones amistats i em va servir per conèixer familiars desconegudes.
Com es diu al món de les arts escèniques, aquest reportatge és coral, no hi ha una veu cantant: són quinze dones que han aparegut al meu món gràcies a les xarxes de dones que he entreteixit en el moment de la producció. La Trini, la Gemma, l’Anna, la Roser, la Palmira… cada una d’elles ha fet possible creuar afectes telefònics amb el responsable de producció.
Unes paraules llegides al llibre de María Sánchez Tierra de mujeres (ella les extreu d’Un hombre afortunado de John Berger) s’han convertit en el moll de l’os d’aquest reportatge: «[…] Para quienes están detrás del telón, junto a los pobladores, los referentes del paisaje ya no son sólo geográficos, sino también biográficos y personales.» Aquestes dones, totes, ens han donat un repertori de la seva vida, detalls precisos per entendre com viu una dona —aquella, ella i elles— que s’ha instal·lat en aquest Pallars i que vol ser reconeguda d’igual a igual. No volen ser nouvingudes: algunes tenen fills pallaresos i d’altres els volen tenir aquí; d’altres treballen aquí perquè sí. D’això se’n diu arrelament. Elles són dones pallareses.
Elles són creadores del present. Lliures per desplaçar-se d’aquí cap allà, de crear noves famílies. D’anar on la feina les reclama, amb la força i la confiança d’estar segures que la seva decisió alegrarà tots els membres de la família. I, per descomptat, canvis professionals per estar més a prop dels seus i trobar noves eines per guanyar-se la vida, i retrobar paisatges i sons pallaresos.
